CAPÍTOL 1: "Diari d'un adolescent" Novel·la Àlex Monner

No pot més, està cansat de tots els idiotes de el insti… “Que si ella és lletja… Que si ell és un antisocial…” L’Àlex s’aixeca del llit i es presenta davant l’armari. Què es pot posar? No res espectacular…. Total, és l’insti. Finalment, es treu la samarreta i els shorts de pijama: es despulla. Tot això, alhora que els rajos del sol li il•luminen tot el dors. És molt atracriu. Agafa una samarreta blanca llisa i uns texans vells,. No es pentina. Va al lavabo i es vesteixes veu reflexat al mirall… Es nota que s’acaba de despertar, amb la d’olleres que té… És remulla la cara i es prepara per baixar aesmorzar. No té gana, però, a la força, pren un got de llet fresca amb “Golden Grahams”. Eecs! Quin fàstic… Si ni li agraden! Ja està. Agafa la motxilla i surt per la porta mut, sense dir res. 

7.58am: 
Són casi les vuit i falten encara dos carrers per arribar a les instal•lacions. No podrá… Per tant, s’ho pren amb calma. 

8:07am:

Són les vuit i set minuts. Entra a la clase. I agobiat sota les mirades dels seus companys, seu al seu pupitre encara avergonyit… El profesor tan sols li far un comentari per haver arribat tard. És habitual. -Quina merda… Història a primera hora… Joder!- No pot… Creu que demanarà els apunts a algún company i aprofitarà aquesta clase per descansar. Bona nit. 
8:09am:
Uf… No pot… Ja s’ha desvetllat. Inútil! Llavors pensa, és l’unic que pot fer, a part de escoltar que la resposta a això és no. Definitivament. Els ulls de l’Àlex recorren tota l’aula però s’aturen a la segona fila, quarta cadira. –Que bonica! Déu meu… La Jana, també aburrida, contempla el carrer a través de la finestra… Com li agradaría quedar amb ella... I ell sap que pot, és a dir… que està a l’altura. La majoria de tios de la clase es burlen d’ella, però l’Àlex la defensa, sempre està al seu costat quan el necesita. Bé… la Jana, que continua aburrida, gira el cap i coincideix amb la mirada de l’Àlex. Ell, es queda bocabadat amb els seus cabells dorats i els ulls del color mel que tant li agrada. Al crear les mirades, se senten molt bé. Però, de seguida aparten els ulls l’un de l’altre…. –Avui al temps lliure estaré amb ella- pensa tot conençut. I continua somiant despert durat la resta de aquella llarga hora.

11:00am: 
-Oh! El temps lliure… Que bé! Per fi…- Li encanta… Li encanta el so del timbre del pati… Representa llibertat! Tira els llibres al terra, obre la motxilla i en treu l’entrepar de dins. És de sobrasada, aprovat! Surt de la clase al costat de l’Oriol, és bon tio… Es coneixen desde ben petits. Comenten el pa rtit d’ahir nit mentre tira el paper de plata al terra, no es molesta en desar-lo dins la paperera… Al arribar al pati, seuen al lloc habitual: a les grades. L’Àlex, pensa com quedar amb ella i li explica a l’Oriol. Ell, seguidament l’empenta dient-li: -Àles… però es que ets imbécil?! Ves-hi d’una vegada!- L’Àlex respon assentint i amb un gran somriure. Tot seguit, s’aixeca i es dirigeix cap a on la Jana i el seu grup seuen. Li de mana per parlar amb ella i respon assentint. La parella travessa el pati i arriba fins a un racó on no hi ha molta gent… Li diu que se segui i sense voler la pren per la mà. Ella ni es molesta en apartar-se, li agrada, li agrada molt… Mai no havia vist un noi tant atent, sincer, carinyos, que la defenses davant els altres i que estigues tan bo com l’Àlex... “Aaaii…” Pensa mirant-se’l. -S’estarà enamorant…? No pot ser… Ella no s’enamora tan facilment… Però…. Sempre hi ha una primera vegada, oi? D’acord! Intentarà estar més amb l’Àlex!- pensa. –No! Però què és el que està dient?! No, esl que ha de fer és allunyar-se d’ell. A part… Si hi hagués algo… Només sería un rollo… no? Està nerviosa. Tots aquests pensaments transcorren molt rapid. L’Àlex també està nerviós, empassa saliva. Què li pot dir? “Sigues directe”, pensa… 
(Àlex) -Mira Jana… Haig de parlar amb tu.. Parlo amb tu ja que tu ets una de les persones amb la que més confio. T’explico… Hi ha una noia que també és molt important per a mi i m’agrada molt… moltissim! Li vull demanar per sortir… o simplement, per quedar…-
La Jana, deixa apart tots aquells nervis per ajudar-lo. O al menys ho intenta… El que no sap és que la persona a la que es refereix l’Àlex, és ella mateixa. 
(Jana) -Oiix… Àlex… perquè has de ser tan tendre? Mira… jo el que faría és tractar d’acostar-m’hi més a aquesta noia, per mi noi, i quan ja siguessiu més amics i tinguessiu més confiança quedaría amb ella en plan rotlle… però no com a parella… I al final, el que faría és…-
Mentre ella parla, l’Àlex es sent complert. És aquella sensació quan trobes allò que et faltava, la última peça del teu trencaclosques. La veritat és que té una veu tan dolça, i gesticula d’una manera… Tot el que fa és hipnotitzant.
(Jana) -Àlex? Àlex! Hola…? Què m’has sentit?
(Àlex) – Si, Hola! Ho sento molt…- Diu avergonyit- Bé… primer m’acosto després quedo amb ella i per últim… No me’n recordo de l’últim pas… 
(Jana) - Ja, Ja, Ja!- Riu la Jana oblidant-se dels seus pensaments- Ai! Àlex… Sempre despistat. Bé… l’ultim pas és el més important. L’has de dur a terme en el momento oportú, sino… la cosa pot anar no del tot bé…
(Àlex) – I quin és aquest ultim pas?
(Jana) – Declarar-te,-L’Àlex s’estremeix- dir-li el que sents per ella… Però com t’he dit, fes-ho bé. A veure si sent el mateix per tu…
“És tan dolça”… pensa ell. “Me la menjaria sencera!”segueix rumiant. I el noi, somriu. Te ganes d’apropar-se més i besar-la! Però no pot… I n’és concient.
“Mmmeeeeeeeeeeeeeeeecccccccccccccccc!” El timbre que indica que les clases continúen, sona.
(Àlex) – D’acord! Llavors el que haig de fer és…- Diu, però és interromput per la Jana que li treu la paraula de la boca.
(Jana) – Si, exacte… Acostar-te, quedar i declarar-te. Això és tot!- Diu amb impaciencia – Bé Àlex… haig de marxar que em vull preparar per ultim cop la expresió oral d’ara!- Li fa un petó a la galta que esttà molt arramat als llavis… L’Àlex estaba distret, per tan ha sentit un escalfred al roçar-se.- Adeu Àlex! Fins ara! T’est…-“Què diu?” pensa la noia.- T’est… T’estan esperant!-Disimula, però l’Àlex no se’n ha adonat, per sort.
(Àlex) – A…deu… -Ja s’havia anat. L’Àlex està inmóvil. Li ha fet un petó casi als llavis i per culpa de que ell estaba distret no li ha tornat!!! “Què és això?!” Pensa. “Segurament deu haver sigut sense voler… -Rumia amb si mateix- Però les coses passen per algo…No?