CAPÍTOL 1: "La seva mirada, el seu t'estimo" Novel·la Mikel Iglesias

M’aixeco d’hora, no se perquè. Em ve de gust passejar, cosa rara en mi. Baixo a esmorzar, ràpid. La mare em diu: Quines ànsies nena! No li responc, no sé que dir-li. Puju a dalt, em vesteixo i vaig cap a la porta de casa.

Mare: A on vas?

Tu: A donar un tomb per aquí.

Mare: D’acord però no arribis tard al dinar, que vénen els avis!

Tu: D’acord Mare!

Marxes de casa, corrents, amb ànsia, i encara no saps perquè. Deixes de córrer, mires al front i el veus. Te’l quedes mirant una estona, i penses: Que fa aquest aquí, en mig del carrer i sol. Passes pel costat, i de repent sents: Espera! Penses: Serà ell? Et gires, i sí, definitivament es ell.

Mikel: Hola!

Tu: Hola!

Mikel: Com et dius?

Tu: tn___ i tu?

Mikel: M’agrada el teu nom! 

Tu: No fa falta que em diguis el teu nom, que ja el sé.

(Rieu)

Tu: Què fas aquí tot sol?

Mikel: La veritat es què no ho sé. Volia sortir de casa, m’estressava allà dins. No hi podia estar! Volia sortir, i tampoc savia amb qui. I he decidit sortir i parlar amb la primera persona que passés per aquí. I aquesta persona ets tu! I tu? Que hi fas per aquí?

Tu: Potser no em creus, però bueno, t’ho esplico. La veritat es que també m’estressava a casa, que si la meva germana no parava de cantar, que si la meva mare no parava de fer soroll amb els estris de la cuina. Buf, en aquella casa no es pot estar!

(Rieu)

Mikel: On vius?

Tu: En aquesta casa d’aquí.

Mikel: Doncs si que vivim aprop! Mira, jo visc aquí. Justament la casa que tens darrere!

Tu: No em diguis! Que fort!

(Rieu)

Mikel: I no tens res a fer avui?

Tu: No...Tu?

Mikel: Tampoc. Vols fer algo? 

Tu: D’acord!

Mikel: Anem al parc de la cantonada, en aquestes hores no hi ha gairebé ningú.
Tu: Doncs va! Som-hi.

En Mikel et posa la mà al ombro, comences a sentir algo per ell. Arribeu al parc, només hi ha un banc. Us senteu. Un al costat de l’altre.

Mikel: Acosta’t! T’agafa per darrera un altre cop. Se’t acosta a la cara i....