CAPÍTOL 2: "Diari d'un adolescent" Novel·la Àlex Monner

14.15pm: 
Ja han acabat es clases. LÀlex, cansat d’un dia tan llarg i intens, no pot parar de pensar en la Jana . Pensa en tot el que li ha dit ella… “Acostar-se, quedar, declarar…” – pensa -Suposo que si m’ho ha dit així és que si a ella li fessin, voldria que fos així… No?- Raona dins el seu cap…- Doncs comencem el plà!- Diu en veu alta sense pensar. Uns se’l miren extanyats, d’altres riuen… -Imbècils…- Pensa. Odia la gent que es fica amb els altres, els detesta. Surt de clase. Travessa el passadís amb l’objectiu d’arribar a la màquina de “Coca Cola” primer que els altres. Esquiva la gent, trepitja peus, dona cops de motxilla… La gent es queixa, però a l’Àlex li és completament igual… Finalment, satisfet, treu el moneder de la motxila i insereix un euro dins la màquina. Al poc temps, l’objecte, fa una sèrie de maniobres que donen lloc a que una “Cola Cola” caigui al forat on l’Àlex introdueix la mà per agafar la beguda. Guarda el moneder. i tranquilament, obre el tap de la ampolla una mica remoguda i escolta el deliciós so del gasquan s’obre per primer cop una ampolla d’aquesta beguda. S’acosta la ampolla als llavis. –Els primer glorp és el millor!- pensa. I efectivament, el primer glop va ser el millor. El primer cop que notes la “Cola Cola” fresca dins la boca, és tan sabrosa… La saborejes i penses “Oh! Quina sed que tenia!”, que és justamnet el que l’Àlex va pensar. Pren tres glops més quan aquest gran momento de pau i tranquilitat és interromput. Al passadís no hi ha casi ningú, tot i que sent algú queixar-se. Una veu molt dolça, en perill. No, no! Se senten dues veus…! L’alter és una veu molt greu, d’un noi es clar… Un noi i una noia. S’acosta cap a les veus deixant-se portar per el seu sentit de l’oida quan arriba a les portes d’una clase. Acosta el cap a una petita finestra des d’on se sent millor la conversació:
(Noia) – Ja t’he dit que no porto res a sobre… Siusplau, puc marxar?
(Noi) – A veure tia… A mi no em vinguis amb aquestes parides! D’acord?! On està la pasta? Sé que portes diners noieta… Els he vist abans! I com no me’ls donguis tindràs problemas, d’acord?! Osigui, chaval! A mi no em vinguis amb això…
(Noia) – Ja t’he dit que no… De veritat… Ho sento! Els vin euros que duia a sobre me’ls he gastat en l’esmorzar Andreu… Però no em facis mal siuspalu… amaga aquesta navalla… -Diu la noia morta de por i plorosa-
(Noi) –Mira tia…! Ja m’has cabrejat! –Agafa la motxilla de la noia i comença a tirar-ho tot pel terra fins que trova el moneder que buscaba- Mira… Anem a jugar a un joc… Dins d’aquest moneder, segons tu, no hi ha res… La gràcia d’aquest joc és que si tu perds i hi ha diners… Mmmm… A veure… Si! T’arrepentiràs d’haver-me conegut! -Diu tot sec de sobte- D’acord?!
(Noia) – Li cau una llàgrima, no ho pot aguantar- D’acord…
LÀlex està flipant! Ha de saber de qui es tracta la noia de aquesta cruel i espantosa escena… El noi és l’Andreu, l’Andreu Dominguez, un d’aquells subnormals que es dedica a intimidar, molestar i acusar als companys. LÀlex te unes ganes inmenses de pegar a aquell retardat mental i ajudar a aquella pobre noia per la que tant patía i s’empatitzava… 
El noi s’aproxima una mica més a la finestra i s’adona de que la noia és la Jana!
-Joder! Aquest tio l’ha cagat fins al fons…!- Es diu a si mateix Àlex. Surt de darrera la finestra i sense por es presenta davant el disminuit mental de l’Andreu. La Jana el veu. L'Àlex té por... però per una altra part se sent segur ja que coneix un mètode per aquest tipu de gent. Lùnic que fa és recollir el material que ha sigut tirat al terra per l’Andreu, i el deposita dins la motxilla de nou. Tot seguit surt de l’aula i al cap d’una estona, torna acompanyat del director de l’institut. L’Andreu mira al Àlex amb mirada assesina tot amenaçant-lo -Tu t’ho has buscat Monner! La teva novieta no estarà del tot tranquila…- l’Àlex s’estremeix al sentir la paraula “novieta”, llavors, el director el fa callar i i l’empeny cap a fora la clase. L’Àlex, amb un lleurger somriure li agraeix al director que hagi intervingut en aquesta situació. Estan els dos sols, dins d’una aula, la Jana Carcasó i l’Àlex Monner. Es miren, la Jana s’hi acosta i i fa un petó a la galta, tot i que té unes ganes de besar-lo que no s’aguanta… Els seus llavis casi es desvien…- Gràcies Àlex, ets flipant noi… De veritat.- A l’Àlex li agrada molt, moltissim. Es remena el cabell i respon.- No hi ha per tan, dona. He sigut oportú, res més- A ella li encanta, és tan modest…-Per mi has estat com sempre, fantàstic. I no diguis res més!-Diu quan l’Àlex anava a parlar- Perquè és veritat…- L’agafa de la mà i poc a poc el nus de les dues mans es desfà… Làlex marxa a casa, avui dormirà molt bé. Ha sigut un llarg dia…