CAPÍTOL 4: "La seva mirada, el seu t'estimo" Novel·la Mikel Iglesias

X: Tu: Es clar, endavant!

Mikel: Mira, avui hem quedat tots els Polseres a Barcelona, i tothom porta algun acompanyant i era per dir-te que si vols vindre amb mi, aquesta tarda, a passar-la amb ells per Barcelona. Què? T’apuntes?

Tu: I tant! Si la meva mare em deixa, es clar...

Mikel: Doncs au va! Anem a preguntar-li!

Tu: Okey!

Aneu cap a casa teva piques al timbre i t’obra la teva mare plorant.

Tu: Mama, què et passa?

Mare: Emmm...d’això...entreu i parlem.

Entreu a casa, i us senteu al sofà.

La mare t’agafa de les mans. Tu li dius:
Mama abans de tot, vull dir-te que aniré a Barcelona aquesta tarda amb en Mikel, 
d’acord?

Mare: Em sembla que això no podrà ser tn____!

Tu: Per què? En tinc moltes ganes!

El Mikel et susurra a l’orella “Tranquila tn____, un altre dia. No passa res.” Tu li 
respons: “No Mikel, tinc moltísima il•lusió d’anar-hi, i més amb tu.”

Mare: Mira tn____, a l’avi l’han ingressat a l’hospital per un càncer que li han trobat. L’operen demà i no sabem si s’en sortirà. Es millor que vinguis aquesta 
tarda, i la passis amb ell. Ja que no sabem si tot sortirà bé.

Tu: Com? Mamà no m’ho esperava. Hi aniré, no et preocupis. Deixa’m parlar ara amb el Mikel.

Pujeu a l’habitació us senteu al llit. Esclates a plorar. Ell t’abraça i et diu: “Tot sortirà bé tn____! Ja ho voràs!

Tu: Mikel, et puc demanar una cosa?

Mikel: Si, digues! Què tinc que fer?

Tu: Acompanyar-me al hospital. Si us plau, es l’únic que et demano. Podem cancel•lar lo dels Polseres, i ho fem un altre dia?

Mikel: Es clar! T’acompanyaré i estaré amb tu tota la tarda, i tot el temps que faci falta, perquè ets la meva amiga i t’estimo, i estic allà en els bons moments i 
també en els dolents! Ja ho saps!

Tu: Gràcies Mikel, t’estimo molt, moltísim! Gràcies per tot lo que estàs fent per mi.

Mikel: No em tens que agrair res, ja ho saps!

Tu: Si si, si que t’ho tinc que agrair, tot el que estàs fent per a mi, es massa Mikel...Enserio gràcies per tot, per tot lo que estàs fent i per ser qui ets.

Mikel: Ai que em poso vermell.

(Rieu)

Tu: Bueno, doncs...som-hi. Anem cap allà.

El Mikel et mira i et guinya l’ull. 

(Torneu a riure)

Passa mitja hora, i esteu davant de la porta del hospital. La teva mare entra corrents, la teva germana està amb la veïna, la teva mare no volia que veiés a l’avi patint. El Mikel et mira, tu el mires, i ell et dona de la mà. Entreu, i aneu fins la 4ta. Planta, on està el teu avi. Preguntes a recepció a quina habitació està. La recepcionista et diu que a la 147. Dones les gràcies i mentre esteu anant cap allà...

Mikel: No et dones compte? Quina casualitat!

Tu: El què?

Mikel: El número d’habitació del teu avi, es la 147. Justament el dia en que ens vam conèixer. El 14 del 7, 14 de juliol. Mai oblidaré aquell dia en que et vaig conèixer. Va ser un dels més especials per a mi.

Tu: Es veritat! I no ho dubtis que per mi també va ser un dia molt especial per a mi, aquell dia on et vaig conèixer. 14 de Juliol...m’agrada.

(Rieu) No us heu donat compte però ja esteu davant de l’habitació del teu avi. Sospires i dius...

Tu: Ja estem aquí, ja em arribat...anem a entrar!

Mikel: Anem-hi, tu pots preciosa!

No us heu donat compte però encara esteu agafats de la mà, com si fóssiu novios. Entreu, el deixes anar de la mà i vas corrent cap a l’avi. Li dones dos petons, i li dius que l’estimes. L’abraces i mentre ho fas per segona vegada...i de repent...